15/01/2017

Les iaies

3 min
La Granja, al carrer dels Banys Nous, ha passat per moltes etapes, però sempre ha estat refugi de la bohèmia.

Ara és una xocolateria, enmig d’un transitat carrer ple de turistes com és el de Banys Nous. Porta per nom La Granja i al mateix aparador anuncien que va ser fundada l’any 1872. És un local d’ambient impecable, amb dues barres i parets decorades amb portades antigues de La Vanguardia, de bon producte i tracte afable, que entre rajoles blanques, molta fusta i parets blaves, ofereixen diverses varietats d’aquesta infusió centreamericana. Al fons, entremig de dos balconets, es veu el cartell extemporani d’una xarcuteria. I després, més tauletes que conviuen amb un tros de muralla, de quan aquest carrer era el camí de ronda que vorejava la part exterior dels murs defensius de la ciutat romana. Potser és la llum, però a certes hores del dia recorda la lleteria que va ser en un altre temps.

Per als que comencem a tenir una edat, aquest lloc sempre serà Les Iaies, una petita granja gestionada per dues germanes que, a principis dels anys vuitanta, ja eren certament dues ancianes. Feien joc amb el carrer, d’antiquaris, xurreries, botigues de marabús i llibreries de vell on sempre dormitava un gat, sota una tranquil·la làmpara visible a l’aparador. Voreres silencioses i pacífiques, on tot semblava respirar una època passada.

Buscant una mica, he trobat que aquí, a finals del segle XIX, hi va haver la Tocinería Moderna, amb un gran assortiment d’embotits. Per les mateixes dates apareix com una sucursal de la Granja Roca del carrer Hospital, propietat de Miguel Roca, que oferia llet de vaca i de cabra, fruita i vi a granel. Quan jo hi vaig entrar per primera vegada, quasi cent anys després, aquest local encara era negoci i domicili alhora. La part de l’entrada no ha canviat gaire, però passat el frigorífic de fusta començava la cuina particular de les dues senyores, on preparaven el cafè de mitjó, espremien un suc de taronja a mà o et servien una culleradeta de sucre per al iogurt amb envàs de vidre, que treien d’una lleixa casolana.

Aquelles senyores eren la personificació de la bondat. Més que despatxar, s’havien afillat una clientela formada per joves artistes de la veïna Llotja del carrer Avinyó, algun punk de cor dolç i despistat i els adolescents sense feina que buscàvem la bohèmia per l’Amagatotis, pel Cafè del Pi o pel menjador social de les Hermandades del Trabajo del carrer del Palau, sempre refredats com en una eterna etapa blava picassiana, bufant sobre la superfície d’aquells cafès amb llet de tel de nata i tassa grossa i blanca i sucrera argentada.

Jo hi anava sovint, abans d’anar a buscar la meva estimada, una pintora que es guanyava la vida de model al Cercle Artístic Sant Lluc, quan encara era al carrer del Pi. Hi duia la meva llibreta per prendre notes, com sempre he fet. I després hi tornava amb ella, i de la nevera domèstica d’aquelles velletes ens treien dos quintos, que era l’única beguda alcohòlica que servien, i que ens preníem abans d’anar a dormir plegats.

Vaig estar uns anys sense anar-hi, fins que, abans de les Olimpíades, vaig tornar a reincidir amb una altra nòvia pintora i gravadora, que tenia tòrcul i estudi compartit al veí carrer de la Baixada de Sant Miquel. Llavors el local havia envellit una mica més, i entre els clients hi havia els primers immigrants magribins que jo vaig conèixer. Joves treballadors, que buscaven una mica de companyia. Era barat, els cuidaven com nens extraviats i podien estar-s’hi hores xerrant, amb un te sobre la taula. Nosaltres hi anàvem perquè quedava a prop d’on ella pintava.

Aquella relació també va acabar i un dia les iaies van desaparèixer, i en el seu lloc va obrir aquesta xocolateria, de la qual també vaig ser client quan vivia al carrer de Petritxol. Tot això s’ho va emportar el temps, mentre el carrer es convertia en aquesta contínua processó de visitants que busquen, entre botigues improbables, qui sap si la mateixa bohèmia que jo no vaig saber trobar.

stats