22/01/2017

Retrats de família

3 min
Captura de la galeria d’imatges de l’exposició digital de retrats antics que es pot veure a la web de l’IEFC.

De tant en tant, la xarxa em sorprèn. Aquesta vegada ha estat un projecte de l’Institut d’Estudis Fotogràfics (IEFC) i el Museu Frederic Marès, que presenten als seus respectius portals d’internet una selecció conjunta de retrats fets a Barcelona per diversos fotògrafs durant la dècada de 1860. Es tracta d’una fantàstica exposició de 30 retrats en el format anomenat carte de visite, que va abaratir i popularitzar el costum d’anar a cal retratista.

En un text que vol ser pròleg d’aquestes imatges, l’historiador i especialista en fotografia antiga Jep Martí explica com aquest senzill canvi, unificar la mida dels retrats, va transformar allò que fins feia poc era un privilegi de l’aristocràcia en una tecnologia de preu accessible que aviat es va democratitzar. La història assenyala el fotògraf francès André Adolphe Eugène Disdéri com el seu creador, l’any 1854. Noves càmeres permetien efectuar quatre, sis o vuit retrats “en una sola placa de vidre negativa emulsionada amb col·lodió humit”, que es passaven a un paper molt fi enganxat a un cartró. Els primers retrats clàssics valien entre 25 i 125 francs; en canvi, el preu de la carte de visite era d’1 franc.

A França, l’emperador Napoleó III es va fer retratar per Disdéri i ho va posar de moda. A la Gran Bretanya va passar el mateix quan van retratar la família reial. A Barcelona són el matrimoni De Nugent els que importen de París aquest nou format, el 1858. Oferien retrats a 4 rals (1 franc), al seu estudi del carrer dels Canvis Vells: “A principis de 1859 -continua en Jep Martí-, el matrimoni De Nugent està instal·lat al número 3 del carrer del Carme [...], ell fa retrats fotogràfics i ella retrats a l’oli i a l’aquarel·la, acoloreix els retrats fotogràfics del seu marit, i imparteix les classes per ensenyar a fer retrats fotogràfics”. No obstant, a casa nostra la carte de visite no es popularitzarà fins al 1862. Fins llavors, hi havia una quinzena de retratistes a la ciutat. Aquell any van obrir de cop catorze estudis més.

Aquesta curiosa exposició compta amb uns peus de foto a càrrec de les fotògrafes i documentalistes Tatiana Donoso i Mayte Lingg, que ajuden a entendre la relació de les imatges amb el període històric al qual pertanyen. Expliquen com les galeries dels retratistes estaven situades als últims pisos de la finca, “amb un sostre de vidre i cortines negres per regular la incidència de la llum a l’hora de retratar”. I com els fotògrafs de l’època, per fer-se publicitat, “llogaven aparadors als principals carrers de la ciutat, per poder exhibir retrats de celebritats fets al seu estudi i així cridar l’atenció del públic”. Sembla que l’especialitat més difícil era retratar nens: hi havia fotògrafs que directament s’hi negaven. El cas extrem seria el retrat de criatures mortes, com la que es mostra de l’estudi Fotografía del Puerto de la plaça de Palau, un costum molt estès per culpa de les altes taxes de mortalitat infantil.

Entre els retratistes, destaquen diversos professionals estrangers, com Franck i Wigle, de la Rambla; la Franco Hispano Americano, del carrer Unió; la casa Stef, del carrer Jaume I; o la de Mr. Hostenc, del carrer Ferran. La Rambla era el lloc on hi havia més negocis d’aquest tipus, vuit concretament, entre els quals destacava l’estudi del matrimoni format per M. Fernando i Anaïs Napoleón, davant de Santa Mònica. La seguien la plaça Reial i els seus vorals, també amb vuit establiments, entre els quals destacaven la Fotografia Catalana, la Fotografía Española del passatge Colom o la Fotografia Milanesa del passatge Madoz. I la plaça Sant Jaume i la rodalia, amb sis estudis. Amb aquesta àmplia oferta, el retrat familiar es va convertir en un signe de posició social a l’abast de tothom, i en un símbol dels temps.

stats