05/02/2017

La primera aventura del capità Llampades

16 min
La primera aventura del capità LLampades

L'Octavi Comes va provar d’aixecar-se, encara mig marejat. El bergant encarregat de les pipes no apareixia per enlloc, i ell -calb, gras, solter i rabassut- era incapaç de fer una passa sense estar a punt de trencar-se els morros. La llum escassa de la llàntia amb prou feines li deixava veure un tros de paret de la mida del seu nas. Davant seu, uns ullets negres l’observaven. En un instant, aquella criatura esquifida es va fer borrosa i les parets es van tornar a abonyegar, i van descriure ondulacions suaus i capricioses. Des d’una escletxa de la barraca es van filtrar els darrers raigs de sol, farcits de daurades volves de pols. Meravellat per aquell petit espectacle eteri, es va tornar a ajeure, inundat de pau.

En Comes feia temps que freqüentava aquell tuguri, on anava a descansar de tantes hores darrere del taulell. Constava d’una gran sala amb cortines de colors penjant del sostre i catifes a terra, i al damunt hi havia piles i piles de coixins plens de xinxes i brutícia. Quan plegava els divendres de la botiga de tapins, es descordava el llaç del mocador i es feia portar una safata amb el fogonet encès, la pipa i la boleta d’opi. Els propietaris de l’establiment, un matrimoni filipí que havia fet bons contactes amb les bandes del port, miraven de fer-se notar tan poc com podien.

L’Octavi es va despertar una estona més tard. Seguia marejat i s’havia pixat a sobre. Tenia la gola seca i va provar d’aixecar-se. Primer una mà, després l’altra. Fora s’havia fet de nit. De mica en mica es va posar dret, però un dels dits se li va empastifar amb un suc enganxós. Maleint la gentussa que duia aquell negoci, va acostar-hi la llàntia i va veure que era sang coagulada. Esverat, va apartar els coixins sobre els quals jeia feia un moment. Sota una muntanya de plomes tacades de roig, ben entaforat contra la paret, va aparèixer un rostre amb els ulls molt oberts. El cap encara li donava voltes quan va descobrir el cos d’un adolescent, ja molt rígid. I llavors es va posar a vomitar.

CAPÍTOL I

El mal costum de morir-se

L’any 1843 eren oberts uns berenadors ben singulars sota la muntanya de Montjuïc de Barcelona als quals mai s’acostava la gent honrada. No s’hi feien costellades, ni es flairava olor de menjar. Hi havia una taverneta on cantava una vella sense dents, amb el seu pinxo, que l’acompanyava tocant la guimbarda. Al costat, un altre establiment exhibia nua una dona grassa a qui penjaven els pits, capaç de trencar un grapat de nous ficant-se’l a la canal del cul i fent-hi només una mica de força. I més enllà, una barraca amb parets de taulons, una lleixa d’ampolles i quatre cadires, dins de la qual ballaven a les fosques tot de parelles als insegurs acords d’un acordió. Dues terrasses plenes a petar de mariners, que treien de la bossa un rosegó de pa i una arengada embolicada en paper d’estrassa, i bevien rom. I al fons de tot, unes cabanes elementals, que havien aixecat les meuques per portar-hi els seus clients, amb una manta quarterera fent de porta per tota intimitat.

Quan hi va arribar el capità Llampades, l’Octavi Comes encara buidava els budells en un racó. A la llum de les torxes, la guàrdia de la caserna de les Drassanes havia encerclat el lloc i ja tenia tothom de genolls a terra, amb les baionetes al clatell. Una mica més enllà, el sergent Gutiérrez interrogava un pispa que havia reconegut entre la clientela.

-Aquest llardós no ens dirà res -va dir molt fluixet el capità, baixant del cavall.

-Li heu vist la cara que fa de criminal? -va respondre el sotsoficial, mentre colpejava suaument l’espatlla del seu detingut amb el bastó. I dirigint-se al sospitós, va afegir-: Oi, maco, que ens diràs qui ha mort el nen aquest?

El cop que li va donar, amb la punta de la vara, va ser tan sobtat que aquell pobre home va caure a terra amb la boca rajant sang. Fent una ganyota, en Gutiérrez va indicar al seu superior que l’acompanyés fins a un pati voltat de canyissars, al final del qual es veia una barraca de fusta, batejada com el Cafetín de Mindanao. Al seu interior tot eren separacions fetes amb sacs cosits a un bastidor de fusta i cobertes amb sedes de Manila que dividien l’espai en estances prou grans per estirar-s’hi amb la pipa. El lloc, malgrat que les finestres eren obertes, desprenia una forta ferum d’opi.

A Barcelona començaven a trobar-se tuguris mig amagats com aquell, que feia poc que s’havien posat de moda entre els mariners francesos i britànics, que els havien introduït a la ciutat. Malgrat que la Corona espanyola mai havia fomentat el comerç d’opiacis, a les illes Filipines se’n feia un gran consum, i n’era constant l’entrada al port barceloní amb finalitats pretesament terapèutiques. Era l’analgèsic més popular i barat de l’època, i a més treia la gana. Fins i tot els treballadors de les fàbriques, o els dependents de comerç com en Comes, el prenien els caps de setmana, perquè sortia més barat que embriagar-se amb vi, i el dilluns no patien cap ressaca.

El sergent va cridar el seu superior des del fons de la sala. En un racó hi jeia mort un noiet amb el cabell molt ros, vestit de persona gran. En Llampades s’hi va apropar amb aprensió, va arrufar el nas i va inspeccionar el cadàver sense tocar-lo. Amb la punta de la bota va girar-li el cap, i va veure-li un blau al clatell i una ferida de ganivet al coll.

-Aquesta criatura no és d’aquí, mireu quines ungles tan netes -va afegir, mentre alçava la mà de l’infant amb la punta del bastó.

-És l’Andreuet -va respondre el sergent, que compensava la seva manca d’esperit deductiu amb una memòria enciclopèdica dels veïns més singulars de la ciutat-. El fill petit dels Junceda del carrer Ample.

-Els Junceda? -va repetir el capità, com si sentís aquell nom per primera vegada.

-L’honorable Antoni Junceda és un dels nostres negociants més arriscats. És fill de la Barceloneta, d’una família de baladrers. Sa mare venia peix pel carrer i son pare reparava paraigües; de petit era un pispa, li deien la Puça. Més d’una vegada l’havien estomacat per la poca perícia que tenia robant joies i moneders. Va acabar a la presó, i amb onze anys va haver d’emigrar a Cuba.

-Un angelet -va contestar distret el capità, que es mirava fixament el mort.

-Vint anys més tard ja era propietari de quatre sabateries a l’Havana -va afegir en Gutiérrez-. Això li va permetre un matrimoni de fortuna amb la senyora Prudència, la pubilla dels Rocapebrera, que li va parir un nen i una nena. Ric, ben emparentat i amb la prole feta, de tornada a Barcelona va fundar una companyia d’importació de cotó per a les fàbriques de filatures. I té la Loreto, la filla gran, estudiant solfeig a Milà.

-I aquest pare tan diligent no té cap negoci tèrbol? -va preguntar en Llampades, mirant-se la petita taca de sang que embrutava el terra.

-En té molts, però la família de la dona és de pes i ho tapa tot. No falta qui diu que en Junceda va fer els diners amb el contraban de licor i de noies als bordells del golf de Mèxic.

-I aquesta és la bona gent...

-Ningú es fa ric amb negocis honrats -va concloure en Gutiérrez-. Els diners són com els bolets, volen foscor i podridura.

II

Més recuperat, en Comes va explicar el poc que sabia. Aquell divendres havia plegat a les set en punt. Amb la setmanada a la butxaca es va aturar a la Rambla, a la botelleria d’en Naully, a prendre una copa. Després va sortir pel portal de Santa Madrona i va pujar a Montjuïc pel camí de terra fins al Mindanao, no més tard de quarts de vuit, encara de dia. Va demanar una pipa i se’n va anar al fons del local. Al noi el va trobar potser un parell d’hores més tard. En tot aquell temps no va veure res d’estrany, ni res li va cridar l’atenció.

Cap dels testimonis que aquella nit van passar per les mans d’en Gutiérrez recordava haver vist l’Andreuet, i això que el sergent s’hi va dedicar de valent. Cap a les dotze tocades va decidir que en Comes era sospitós i va enviar-lo emmanillat als calabossos de les Drassanes.

-A ningú se li escapa que aquest senyor és marieta! -es va defensar en Gutiérrez quan el capità li va demanar la raó d’aquella detenció-. I la víctima és un noiet molt bufó, massa jove per venir a fumar opi.

-Sospiteu que un botiguer com en Comes és l’homicida? -va murmurar distret el capità, que es mirava atentament el racó on havien trobat l’adolescent mort-. Hem de saber on l’han assassinat. La taca a la paret és massa petita, mentre que aquest noi sembla haver-se dessagnat. Té un xabec ben gros al coll, un tall fet amb un estri esmolat, i amb prou feines hi ha sang a terra.

-En Comes l’ha violat en un altre lloc i l’ha amagat aquí.

-I després s’ha fumat una pipa d’opi ajaçat sobre la seva víctima? -va preguntar incrèdul en Llampades.

-Llavors, què voleu que fem? -va respondre escèptic el sergent.

-De moment, res. No detingueu ningú més i que la tropa torni a la caserna -va afegir el capità-. Aquesta nit ja hi ha hagut prou xivarri. Que un carro s’emporti el cos a l’Institut Anatòmic i que l’examinin. Aviseu la família del noi i deixeu en llibertat en Comes, no fos cas que el trobessin a faltar.

El sergent Gutiérrez es va quadrar i va sortir cridant les noves instruccions. El capità es va quedar sol cargolant lentament un cigarret i va encendre un misto fosfòric. Per una porta dissimulada va sortir a un segon pati, al final del qual hi havia la caseta on tenien el domicili el senyor i la senyora Flores, els amos de l’establiment. Va acomiadar els guàrdies que vigilaven l’entrada i va passar a una sala amb les finestres obertes de bat a bat, on un home i una dona, esquifits i absents, dormisquejaven darrere una taula. Tots dos tenien els ullets petitons dels filipins. Ella duia un monyo rodó i bufat, que subjectaven tot de pinces de nacre, i una bata fresca amb ocellots dibuixats sobre un fons blau. Pel tremolor dels dits, era evident que el seu marit freqüentava el negoci familiar.

La primera aventura del capità Llampades

Tan bon punt va entrar, en Llampades va apagar el cigarret retorçant-lo contra el terra amb la sabata i es va guardar la burilla a la butxaca. Era la seva manera de dir que anava per feina. La senyora Flores va respondre amb un gest de desaprovació, però no va dir res.

-Quant fa que teniu aquest femer? -va preguntar el capità, assenyalant cap al pati.

-Vam obrir fa tres anys, tots els papers estan en regla -va contestar servicial aquella dona.

-Per qui m’heu pres? -va cridar en Llampades-. Tinc cara d’inspector de l’ajuntament? En el vostre local s’ha trobat mort el fill d’un home important! Què feia un nen en aquesta claveguera? Per una acusació així podria fer que passéssiu una bona temporada a la presó!

-Nosaltres sempre hem col·laborat amb la llei, estem a la vostra... -la propietària no va tenir temps d’acabar la frase perquè el capità va colpejar-li la galta amb un àgil moviment del bastó.

-Val més que hi estigueu! -la va interrompre taxatiu el capità.

La sala va quedar en silenci. A la senyora Flores li havia sortit un vermell a la cara i somiquejava, empassant-se la saliva. Amb un gest teatral en Llampades es va treure el barret, va seure en una cadira i va iniciar l’interrogatori.

-On éreu aquesta tarda?

-No ens hem mogut d’aquí, érem amb el doctor Oliveres quan s’ha trobat el cos -va contestar la mestressa del local, amb la mirada fixa en els peus-. Ha vingut pel meu marit, és el metge que ha inspeccionat primer el nen mort.

-Com es diu aquest senyor? -va preguntar el capità, mentre es treia la llibreta i el llapis de la butxaca.

-Gaietà Oliveres.

-I on és ara?

-Ha marxat a l’Institut Anatòmic, ha d’examinar les despulles del nen, com vós heu ordenat -va respondre amb un fil d’ironia la senyora Flores.

El capità va encaixar bé la brometa, rebaixava el dramatisme. Al cap i a la fi, aquell matrimoni semblava disposat a col·laborar.

-Vós o el vostre marit, heu vist alguna cosa fora del normal?

-A què us referiu exactament?

En Llampades va mirar per la finestra. De camí cap a aquell petit nucli de cabanes extravagants, havia vist dones que ensenyaven els mugrons pintats de colors, gitanes que llegien el destí a la nineta dels ulls, un home penjat d’un arbre que -en acostar-s’hi- es convertia en un ninot que anunciava la Taverna de la Forca. Era com si tots els lletjos, els bojos i la gent estranya de la ciutat es concentressin cada nit d’estiu en aquells turons. Amb l’esperit entumit per un espectacle tan sòrdid, vés a saber què significava fora del normal per a aquella gent! Així doncs, va buscar la mirada de la senyora Flores i va continuar:

-Algú de mal aspecte o tacat de sang.

-Tacat de sang? -va somriure el senyor Flores, que semblava haver sortit del seu ensopiment-. Vós sabeu quantes punyalades es claven aquí en una setmana d’estiu? El moll sempre és ple de gentussa i de mariners estrangers. Quan han begut i cardat, quan ja no poden ni posar-se drets, llavors arriben les baralles. Els anglesos no toleren els francesos, si hi ha napolitans no s’entenen amb ningú, els genovesos només busquen brega i la troben sovint amb els soldats que baixen del castell de Montjuïc. Gent que ve i no torna, gent sense rostre.

-Precisament! Esteu tan acostumats a la podridura que un noiet ben vestit com l’Andreu Junceda per força havia de destacar. Potser m’esteu amagant alguna cosa?

-Nosaltres no amaguem res! -va cridar de sobte la senyora Flores-. Paguem cada mes a la policia per evitar aquests problemes! Estem al corrent!

-Al corrent o no, teniu un problema -va dir indiferent el capità, aixecant els ulls de la llibreta.

-En aquesta ciutat només hi ha trets i merda! -va continuar ella, indignada-. En els darrers anys hem viscut revoltes i crims, fins i tot un bombardeig! I si seguim així, aviat n’hi haurà un altre! I vós ens voleu fer creure que sou l’autoritat?

-Si jo volgués, seríeu carn de masmorra i us faria arrencar la pell a tires -va respondre molt tranquil en Llampades-. Segur que el figa tova del teu marit em diria alguna cosa, només que el deixés uns dies tancat sense la seva medicina.

Les amenaces d’un policia mai són per no res. Posa un uniforme a un mort de gana i farà tot el que faci falta per demostrar la seva autoritat. Ara la senyora Flores se’l mirava atemorida, sabia que els opiomaníacs no duren gaire a la presó. En Llampades no va experimentar cap estat d’ànim i sense alterar-se va encendre la punta del cigarret trepitjat i hi va fer dues pipades més.

-I el noi que treballa per a vosaltres, on és? -va preguntar.

-En Marianet? -va dir la senyora Flores sense mirar-se’l-. Ja és al llit, si voleu el desperto.

-Vull parlar amb ell, demà a les set del matí envieu-me’l a les Drassanes.

-Us ho prometo, serà com vós voleu.

El capità Llampades es va posar el barret i va sortir altre cop al pati. Feia una nit molt fosca, sense lluna, costaven de veure els estels dalt del cel. A tocar del penya-segat, se sentien les onades picar contra les roques. Novament dins del Cafetín de Mindanao, va encendre una llàntia amb un llumí i va regirar amb parsimònia el racó on havien trobat l’Andreuet. Amb el terra lliure de catifes i coixins, va anar palpant amb les mans a quatre grapes. Dues butlletes estripades d’una rifa, tres monedes de coure, un botó de llauna, una petita arracada de plata amb una pedra vermella i un mànec de paraigua. Fora d’aquestes andròmines, allà no hi havia res més que pols, restes de pixats i cagaradetes de rata. Es va aixecar, es va espolsar els genolls i es va guardar les troballes a la butxaca. Després es va tornar a mirar la punta del bastó tacada de sang, i com que ja era seca se la va netejar refregant-la contra la sola de la sabata.

III

El capità Llàtzer Llampades era tot un personatge al seu barri. El cognom li esqueia d’allò més, perquè el coneixien pels seus esclats de geni, sobtats, instantanis, que s’alternaven amb períodes d’apatia i ensopiment. No era gaire alt però ho semblava, duia un pentinat passat de moda i una cicatriu que li perllongava la patilla dreta. Els llavis, amb les comissures torçades cap avall, tenien una permanent expressió de fàstic sota un gruixut mostatxo. Quan no el feien emprenyar parlava fluix, i amb això obligava els altres a callar per saber què deia; malauradament, s’emprenyava amb una gran facilitat. El resumien uns ulls cansats i grollers, que ho miraven tot amb impertinència. Als safareigs deien d’ell que perdia el cap de tant en tant, que li agradaven massa els destil·lats, però tothom el tenia per una persona honesta, malgrat ser capità.

Aquells anys, la ciutat passava per una llarga temporada de violències i aldarulls. Després de la mort del rei Ferran VII l’any 1833, el país es va dividir entre els carlins (que defensaven l’accés al tron del príncep Carles, germà del monarca difunt) i els liberals (que preferien la petita princesa Isabel, de només tres anys, filla de Ferran i neboda de Carles). El Partit Carlí protegia les antigues tradicions i el món rural, i els seus membres es negaven a convertir-se en obrers fabrils; els del Partit Liberal afavorien el progrés i la industrialització, i passaven per sobre de qualsevol argument humanitari. Aquests darrers estaven dividits entre els partidaris del Partit Moderat i els del Partit Progressista, la dreta i l’esquerra dels liberals. Per acabar-ho d’adobar, havia aparegut el Partit Republicà, que atreia els treballadors de les fàbriques.

La guerra va ser inevitable, llarga i cruel. Quan va acabar, els carrers de Barcelona es van omplir de vídues i orfes rosegats per la misèria. Aprofitant la minoria de la princesa Isabel, els moderats van posar al capdavant de la regència la seva mare, la reina vídua Maria Cristina. Però set anys després, el 1840, qui va derrotar finalment els carlins va ser el general progressista Baldomero Espartero, el cap suprem de l’exèrcit, que va obligar els moderats i la regent a exiliar-se a França i va ocupar tranquil·lament el seu lloc.

El nou regent va ser odiat de seguida per tothom, perquè va instaurar una dictadura militar. Només en tres anys va haver d’aturar un cop d’estat moderat a Madrid, una insurrecció republicana a l’Empordà i la revolta barcelonina de 1842, que va acabar a canonades. La futura reina Isabel estava a punt de complir tretze anys, i havia arribat l’hora que progressistes i moderats s’unissin per fer fora Espartero. A finals de maig de 1843 es va revoltar la guarnició de Reus, sota el comandament del coronel Joan Prim, un jove heroi de la guerra carlina molt conegut i estimat a Catalunya. I el 5 de juny es va pronunciar Barcelona, en crear-se un govern de coalició entre progressistes i republicans que es va batejar com la Junta de Barcelona. Aquelles noves autoritats eren les que havien ofert a en Llampades d’assumir l’ordre públic del cinquè quarter, que anava del carrer de l’Hospital a Montjuïc.

La raó d’aquell nomenament era purament pràctica, ja que, a diferència dels altres caps de la Guàrdia Nacional -la improvisada policia del nou govern-, ell era capità de veritat. Ho havia estat del bergantí La Sultana i després de la fragata Guayaquil, amb els quals havia fet les rutes de les Antilles i de l’Atlàntic en diverses ocasions. Ningú s’ho hauria pensat mai a Corbera de Llobregat, on va néixer, lluny del mar. El petit de sis germans no tenia res a fer en aquell poble i va haver de baixar a la capital, on va trobar feina de grumet. Pocs anys després, instal·lat a Cuba, un dels naviliers catalans de l’Havana li va pagar els estudis de nàutica, el va contractar i li va concedir la mà de la seva filla petita. Amb poc més de trenta anys, en Llàtzer Llampades s’havia convertit en un experimentat navegant a qui, vista la seva bona predisposició per a la feina, li atorgaven sempre les destinacions més compromeses.

El darrer vaixell, el Nueva Gerona, era una nau carregada de sucre i tabac amb destí al port de Liverpool. Poc després de salpar, una gran tempesta a l’altura de Nassau va obrir una via d’aigua a estribord, que va obligar la tripulació a saltar per la borda. En un rai, van quedar a la deriva durant més de tres setmanes. Quan finalment els va rescatar una fragata nord-americana, només quedaven vius dos nàufrags: en Llampades i un criat negre de la Martinica, de nom Filip. Per al tribunal de l’Havana que va jutjar els fets, mai va quedar establert com havien mort els altres, ni com van sobreviure ells sense aigua ni aliments.

Entre els càrrecs constava haver salvat la vida d’un esclau -part de la càrrega-, mentre la tripulació s’ofegava. Malgrat resultar absolt, el van rellevar temporalment del comandament sense comunicar-n’hi els motius. L’escàndol va avergonyir la família, i la seva dona se’n va anar amb les filles a casa del sogre. Ningú va voler donar-li feina, i van esborrar el seu nom de la llista d’oficials. En Llampades es va alcoholitzar i els seus deutes van augmentar, a mesura que creixia la seva fama de portar la malastrugança al vaixell on s’embarcava. Fins al cap de dos anys, no el va acceptar cap nau a bord. Finalment, de tornada a Europa, l’any 1835 va desembarcar a Mataró i es va allistar a les Rondes Volants. S’hi va estar cinc anys, perseguint partides carlines pel Solsonès i el Berguedà.

A finals de 1840, acabada la guerra, es va instal·lar a Barcelona. El capità s’allotjava en una casa de dispesa del carrer de l’Hospital, una mica més avall de la Fonda del Cap de Creus. La dispesera -la vídua Bartomeua Niubó- agafava estudiants pobres, que compartien la planta baixa amb la minyona i dos gossos. Els hostes benestants ocupaven el principal i el primer pis, mentre que el segon i el tercer els llogava a gent amb menys recursos, com en Llampades, que pujava cada dia els esglaons rondinant. Ocupava una habitació moblada amb un llit de ferro, un armari de dues portes, un gibrell per rentar-se i una gibrelleta per alleujar-se. Des del seu petit balcó, el capità podia veure l’església i l’antic convent de Sant Agustí Nou, desamortitzat i transformat en la foneria Tous, Ascaquíbar i Cia. El pati d’aquell casalot secularitzat era la parada final de les diligències que venien del Vallès, Martorell o Tarragona, raó per la qual aquell balconet era una bona talaia per vigilar la ciutat sense sortir de casa. A la botelleria del davant sempre hi havia viatgers esperant el seu transport, amb farcells i maletes i gàbies d’animals. I entre ells, agents que paraven l’orella. Sense adonar-se’n, es podia acabar xerrant amb la policia secreta, encarregada d’esbrinar la situació de les poblacions veïnes sondejant tots els que arribaven en carruatge.

Per complir les obligacions del seu càrrec, el capità va escollir un uniforme de camisa blanca amb mocador de llaç, armilla de vellut amb ratlles grogues i blanques, casaca de color blau fosc amb botons daurats i grossos com els duros, calçons blancs i faixa turquí, on duia amagada una pistola de retrocàrrega, tipus Lafougere, de dos canons, amb cartutxos d’espiga. Cofat amb barret de copa alta de pell de foca amb ales de mig pam, botes negres de mitja canya i un sabre de cavalleria penjat en bandolera, es va dedicar a passejar molt pinxo pel barri, tafanejant-ho tot. Potser n’hi havia senyals, però ningú va endevinar que en Llampades era un llunàtic, a qui un tràgic naufragi havia capgirat l’enteniment.

Nascut a Barcelona el 1963, Xavier Theros va fer la seva tesi doctoral, d’antropologia, sobre l’humor a l’Edat Mitjana, un treball que va publicar amb el títol Burla, escarnio y otras diversiones. El 1991 va cofundar amb Rafael Metlikovez el grup Accidents Polipoètics, amb el qual ha fet espectacles i ha publicat poemaris com Más triste es robar o Todos tenemos la razón, entre d’altres. Theros, que col·labora amb El País i l’ARA, és autor de la crònica periodística La Sisena Flota a Barcelona, premi Josep Maria Huertas Clavería 2010, i autor de Barcelona a cau d’orella, Tots els meus carrers i Barcelona: secretos a la vista. La fada negra, amb la qual ha guanyat el premi Josep Pla 2017, és la seva primera novel·la.

stats