27/05/2012

Alemanya contra l'amnèsia

3 min

El perill més greu de tots és que Alemanya tingui amnèsia. I és un alemany, l'exministre d'Els Verds Joschka Fischer, qui ho recordava aquesta setmana en un article: "Alemanya es va autodestruir i va arrasar l'ordre Europeu dues vegades durant el segle XX i, finalment, va convèncer Occident que havia après bé la lliçó. Només per això, i pel seu compromís amb el projecte europeu, els alemanys van aconseguir el consentiment que els calia per a la reunificació". "Seria tràgic i irònic -advertia Fischer- que aquesta Alemanya restaurada tornés ara, per mètodes pacífics i amb la millor de les intencions, a ensorrar Europa per tercer cop".

L'experiència alemanya

Alemanya no vol destruir la Unió Europea però l'està portant a un escenari de conseqüències fins fa poc inimaginables. Berlín no renuncia a imposar un únic model econòmic possible, el seu, i cada cop hi ha un rebuig més clar al cost que aquesta recepta a base d'austeritat i rigor pot tenir en uns països en recessió. La cancellera Angela Merkel ha exercit un lideratge absolut en una Unió Europea que ha arribat tard en cadascuna de les fases de la crisi des del 2008. Fins i tot ara que Merkel s'ha sentit acorralada, perquè una majoria de caps d'estat i de govern europeus li van reclamar dimecres més estímuls econòmics, Berlín torna a recórrer al seu propi manual. ¿Europa vol un programa de creixement? D'acord, Alemanya ja el té escrit.

La cancellera ha decidit treure la pols al vell programa que el seu antic mentor i pare de la reunificació alemanya, Helmut Kohl, va posar en marxa per sacsejar i sanejar totes les estructures econòmiques heretades de la vella RDA. És Berlín qui vol ensenyar a la perifèria com es privatitzen empreses públiques i com s'acaba amb les velles regulacions que frenen les iniciatives empresarials.

A aquestes altures de la crisi, tot plegat sembla una mica ridícul. Els últims dies, els governs europeus han començat a preparar plans de contingència per si arriba la sortida de Grècia de l'euro, i el sistema bancari espanyol s'ha enfonsat una mica més fins a la indecent injecció de diner públic a Bankia. El fantasma del rescat europeu per la banca espanyola tornava a amenaçar. La sensació d'urgència s'accelera.

El setmanari The Economist creu que, arribats a aquest punt, la UE ja només té un dilema: desaparèixer o convertir-se en un superestat. I el més sorprenent de tot és que els britànics defensen més federalisme europeu, un fons comú per als bancs i els eurobons.

Unió o trencament

Una Europa més federal, més integrada políticament, només es pot construir amb l'acord de França i Alemanya. L'entesa entre París i Berlín, entre François Hollande i Angela Merkel, és indispensable. Els alemanys haurien de flexibilitzar la seva política econòmica. "El problema d'aquesta Europa -diu The Economist aquesta setmana- no és el volum del deute sinó que està fragmentat. Tot sumat el deute de la zona euro suposa el 87% del seu PIB, el dels Estats Units supera el 100% del PIB nord-americà". També la França d'Hollande hauria de canviar. Políticament, París és encara menys federalista que els alemanys. Durant la campanya electoral, els francesos es van omplir la boca amb el concepte de sobirania, obsessionats per aclarir qui pren les decisions sobre el seu país, i quant poder cediria cada un dels candidats a Brussel·les o als organismes internacionals. L'euroescepticisme i l'antiglobalització són forts en el debat polític francès.

La cimera dels Vint-i-set, celebrada dimecres passat a Brussel·les, va evidenciar que alguna cosa es comença a moure en l'escena europea. La UE se salvarà si, més que un canvi d'aires i un maquillatge al discurs, els líders polítics europeus creuen finalment que ha arribat el moment de construir una unió política, monetària i bancària.

stats