Màxima tensió al Sinaí

BARCELONAA primera vista, la península del Sinaí -un desert amb una població beduïna dispersa on els recursos més importants són els complexos turístics del mar Roig- no hauria de ser un focus d'atenció internacional. Però aquest racó de món, una zona desmilitaritzada pels acords de pau entre Israel i Egipte, és des d'aquesta setmana un dels punts més calents del planeta. Diumenge passat, 16 guardes fronterers egipcis hi van morir en un atac que Israel i Egipte van atribuir a jihadistes i els Germans Musulmans als serveis secrets israelians. L'exèrcit egipci hi ha respost amb la mobilització militar més gran a la península des de fa quaranta anys.

Una població abandonada i sense control

Els beduïns: una història de pobresa, marginació i repressió

A la península del Sinaí hi viuen unes 360.000 persones, la majoria tribus beduïnes que han estat marginades i empobrides des de fa dècades per les autoritats cairotes. Mentre que al sud hi ha una important oferta hotelera, el nord de la regió pateix una falta d'inversions crònica i concentra un dels índexs més alts de pobresa. Amb el pretext que donaven suport a Al-Qaida, el règim de Mubàrak va imposar-hi una forta repressió, per molt que els acords de pau amb Israel li impedien un ampli desplegament militar a la zona. El 2004-2005 hi va haver diversos atemptats contra els centres turístics del sud. Amb la caiguda de Mubàrak, ha augmentat la inestabilitat: la conducció que transporta gas a Israel ha estat atacada més de dotze vegades, i hi ha indicis que hi arriben armes des de Líbia. Els caps tribals beduïns han promès suport a les operacions militars en curs.

Israel-Egipte: un fràgil equilibri

La caiguda de Mubàrak qüestiona la política de cooperació

Després de gairebé trenta anys de guerres, el 1978, Israel i Egipte van signar la pau de Camp David, en què el Caire, a canvi de reconèixer l'estat jueu, recuperava aquest territori, ocupat per les tropes hebrees deu anys abans. L'acord limita el desplegament de l'exèrcit egipci a la zona. Des d'aleshores, Egipte va esdevenir un dels aliats més fidels d'Israel a la regió, cosa que el va convertir en el principal receptor àrab d'ajuda militar nord-americana.

Hosni Mubàrak -que va succeir Anwar al-Sadat, el president que havia firmat l'acord i que va ser assassinat per un grup islamista- va seguir fidel a una política de cooperació amb Israel que va durar tant com el seu règim. La revolució de la plaça Tahrir ho va capgirar tot. "Sota l'anterior règim, les autoritats feien servir mà dura al Sinaí, i podien controlar la zona", explica Ioram Schweitzer, de l'Institut Nacional d'Estudis de Seguretat de Tel Aviv. Després de la revolució "els egipcis tenen altres prioritats", afegeix.

Tel Aviv veu amenaces a totes les fronteres

El govern islamista egipci camina per la fina línia de l'ambigüitat

Israel es va afanyar a llançar un missatge a Egipte després de la mort dels seus 16 soldats: els islamistes radicals no tenen cap problema a matar soldats egipcis per atacar Israel, cal fer front a l'amenaça comuna. En virtut de l'acord de pau, Israel va donar llum verda al desplegament al Sinaí dels helicòpters militars egipcis, després que l'islamista moderat Mohammed Mursi, que va guanyar les eleccions del juny, prometés venjar els morts caçant els terroristes.

Tel Aviv vol evitar a qualsevol preu (fins i tot una aliança amb els Germans Musulmans) el descontrol a la seva frontera sud, perquè tem que si cau Baixar al-Assad a Síria, els islamistes suposin una amenaça al nord, que se suma a la de l'Iran i Hezbol·lah al Líban. El dubte és si el nou president egipci es decidirà a intervenir seriosament al Sinaí, però per això Israel li haurà de permetre una presència militar més agressiva a la península.

El pols entre els islamistes i l'exèrcit al Caire

La reacció a l'atemptat obliga a fer pinya

Egipte va celebrar les seves primeres eleccions presidencials lliures al juny, però la transició democràtica està lluny de completar-se. Després de la caiguda de Mubàrak, l'exèrcit, que sempre ha tingut un fort poder polític al país, es resisteix a perdre les seves prerrogatives. El pols institucional està obert i els militars han imposat una reforma constitucional que els garanteix amplis poders en el nou govern. L'atemptat va reforçar el seu protagonisme. És significatiu que el president Mursi decidís a última hora, en vista de les protestes per la seva proximitat als palestins de Hamàs, no assistir als funerals dels soldats morts, que van ser presidits pel ministre de Defensa, l'omnipotent mariscal Tantaui.

Els vincles entre Hamàs i els Germans Musulmans

Els islamistes necessiten donar un respir a la població de Gaza

L'atac va despertar crítiques contra Mursi pels seus vincles amb Hamàs, la branca palestina dels Germans Musulmans egipcis. Els islamistes que controlen la franja estan sotmesos a un sever setge des de fa cinc anys, i confien que, amb l'arribada al poder dels seus aliats a l'altre costat de la frontera, podran donar una treva a una població que viu al límit i que podria retirar-li el suport. Hamàs va reaccionar a l'atac prenent posicions a la frontera i tancant-ne els túnels subterranis.

Els palestins de Gaza paguen els plats trencats

El tancament del pas de Rafah i dels túnels agreuja el bloqueig

Tot i que no hi ha cap prova de la vinculació de grups palestins de Gaza en l'atemptat, que no ha estat reivindicat, la població de la franja és la que ha patit més directament les conseqüències de la resposta militar. El pas fronterer de Rafah, l'única porta al món per on poden circular persones, ha estat tancat i només divendres es va permetre el retorn de pelegrins i de la gent que viu a la franja. Israel va tancar el pas de Kerem Shalom, l'únic per on poden circular mercaderies.

El segellament dels túnels de contraban, tant des del costat palestí com de l'egipci (els mitjans locals informaven divendres del tancament de 150 túnels d'un total de 1.000) ha provocat una alça immediata de preus en el combustible i els aliments bàsics que si s'allarga posarà la població en una situació encara més difícil.