May i el fantasma de l’11-M
És un fenomen d’il·lusió òptica? ¿Jeremy Corbyn està disputant la victòria a Theresa May a dos dies de les eleccions del dijous 8? ¿Són decisius com a factor predictiu en el sistema electoral britànic els sondejos sobre percentatge de vot de cada partit? L’extraordinària diferència de vots a favor de May en la majoria de sondejos s’ha reduït de 20 punts a 4 després dels dos atemptats, el de Manchester del maig i el de dissabte a Londres.
En qüestió d’hores, des de diumenge al matí, s’ha instal·lat l’ambient que va provocar a Espanya el bàrbar atemptat fonamentalista islàmic l’11 de març del 2004, a tres dies de les eleccions del 14-M.
El debat polític va girar aquí al voltant de qui havia sigut l’autor de la massacre, si ETA -com pretenia el govern de José María Aznar- o els fonamentalistes islàmics, mentre que al Regne Unit es discuteix sobre les retallades de les forces de seguretat en els últims anys i la política exterior del govern conservador. Va ser Theresa May qui va trencar la treva de la campanya anunciant diumenge un programa complet de seguretat si guanyava aquest dijous, i va llançar la idea que els britànics han mostrat excessiva tolerància amb el terrorisme fonamentalista islàmic. És a dir, va prometre un nou paquet de lleis per endurir penes i persecució a les xarxes socials.
Els governs britànics han introduït nou peces de legislació sota la llei del terrorisme del 2000, la llei de prevenció del terrorisme del 2005 i la llei de poders d’investigació del 2016. I el resultat és evident.
Per tant, per la banda de la legislació i l’increment dels efectius policials no serà possible eliminar els atemptats. Perquè els terroristes que recluta l’Estat Islàmic per donar la seva vida, en immolar-se, creen una dinàmica que fa gairebé impossible impedir els atemptats. Desafien, precisament, l’eficàcia de la prevenció.
May ven, en vigílies de les eleccions, la ficció d’una nació supersegura, amb un nivell de vulnerabilitat mínim, una fortalesa. És simplement autoengany, propaganda desesperada, o les dues coses alhora.
Corbyn, per la seva banda, va obrir el gran debat, després de la massacre de Manchester, en subratllar la connexió entre les guerres que el Regne Unit ha promogut al Pròxim Orient (l’Iraq i Líbia, per exemple) i el terrorisme a dins de les seves fronteres.
La preparació de l’atemptat suïcida de Manchester, es va fer precisament a Líbia, i la seva execució va anar a càrrec d’un jove britànic de família líbia que va combatre contra Muammar al-Gaddafi, en una guerra d’inspiració britànica.
En realitat, com va escriure el 2016 l’escriptor Juan Goytisolo, mort diumenge a Marràqueix, “els atropellaments dels anys noranta a Txetxènia, l’Afganistan, Algèria o Bòsnia i la difusió a cop de petrodòlars del fonamentalisme wahhabita de l’Aràbia Saudita són el germen dels conflictes que ara assolen el Pròxim Orient, el Magrib i l’Àfrica subsahariana”. I caldria afegir-hi també l’Afganistan, l’Iraq, Líbia i Síria.
Però ara Corbyn ha aprofitat la retallada del nombre de policies ordenada per May quan era ministra d’Interior per descarregar un fort ganxo a la mandíbula de la seva adversària. I May està a la defensiva en el seu propi feu: la seguretat.
Amb tot, la tremenda reducció de la diferència en els sondejos sobre intenció de vot pot ser un fenomen d’il·lusió òptica. Ja és segur que May ha fracassat en el seu objectiu en anticipar eleccions: aconseguir una gran majoria per negociar el Brexit amb la Unió Europea. Però no és segur que perdi davant Corbyn.
