Dignes d'estudi

Fa uns dies, fent allò tan habitual de saltar d’un web a un altre i d’un article a un altre, vaig anar a parar a un mapa de Google fet per la Plataforma per la Llengua, que geolocalitza els casos de discriminació lingüística de què té constància. És una mostra més de com de submisa és la nostra comunitat lingüística: pateix faltes de respecte constants i, lluny de queixar-se, abaixa el cap.

Al mapa hi surten casos com el que va patir fa uns anys una parella al control duaner de la Guàrdia Civil a la frontera andorranocatalana. Entre ells parlaven en català i l’agent els va dir, textualment: “Aquí es parla en espanyol perquè això és Espanya i perquè ho dic jo i punt i pilota. Un comentari més i us poso les manilles”. També n’hi surt un de més recent de Palamós, al Baix Empordà, en què un socorrista es va negar a atendre una persona perquè se li va dirigir en català. O un altre de tant surrealista com lamentable, en què una parella de Reus, al Baix Camp, va haver de pagar 180 euros a l’ajuntament per celebrar el casament en català, després que el Registre Civil els obligués a fer-lo en castellà. O a Alcoi, una parella gran va veure com el fet de parlar en valencià amb l’operador del 112 va comportar que l’atenció sanitària d’urgències es retardés unes quantes hores. O en el famós cas judicial Noos es va haver d’ajornar una vista oral perquè una testimoni “no havia avisat que volia parlar en català”. Ara resulta que per parlar la nostra llengua a casa nostra hem d’avisar amb antelació?! On s’és vist?

Com veiem, de discriminacions per parlar en la nostra llengua a casa nostra n’hi ha de tot tipus i a tot arreu. I el més trist és que molts abaixen el cap, no ho denuncien i no en queda constància, cosa que fa fort l’agressor. I això normalitza la seva actitud i els seus gestos.

És el cas que li va passar fa uns dies a una persona molt propera. M’explicava molt contenta que se n’anava d’excursió a Guissona, a la Segarra. Un poble on havia passat molts moments de la infància. Anava a visitar les instal·lacions del Grup Alimentari Guissona. Quan va tornar, la il·lusió li va quedar eclipsada per una agressió lingüística amanida de la connivència malaguanyada que fa fort aquell que menysprea la llengua i els seus parlants. Tenim, d’una banda, una guia de l’empresa que és catalanoparlant. De l’altra, un grup de visitants catalanoparlants provinents de la Catalunya profunda. La visita comença en castellà. La persona en qüestió, aixeca la mà i demana si podria fer l’explicació en català. La guia es mostra molesta i pregunta per què. La persona li justifica dient que ella, la guia, parla català, que el grup és catalanoparlant i que són a Guissona. La guia fa mala cara i fa la visita en català. Això sí, acabada la visita, els companys de grup retreuen a aquesta persona per què ha hagut de molestar la guia, li fan mala cara i la converteixen en la dolenta de la pel·lícula. I tot, per convidar de bona fe un grup de persones a ser normals. O és que algú s’imagina que a Islàndia, un grup de persones autòctones en faci sentir malament una per demanar-li al guia autòcton que els faci la visita en l’idioma autòcton? Ens hem tornat bojos? Gestos valents (que no haurien de ser valents sinó normals) com el d’aquesta persona són el bri d’esperança per curar aquesta bogeria. I les reaccions incoherents com la dels companys, de connivència amb la discriminació contra la seva pròpia llengua, haurien de ser ben censurables. I per què no, dignes d’estudi psicològic.