Dr. Escoda
Li agradava explicar anècdotes de quan jugava a futbol o de quan portava camions, o d’un accident que havia tingut amb el cotxe. Li encantava conduir
Ja feia alguns mesos que no veia al Doctor Escoda quan em vaig assabentar de la seva defunció. Tot i que feia temps que estava malament i sempre es pot preveure que el final arribi, no va deixar d’impactar-me. Era el pare d’amics meus, el Gerard i el Bernat, i també el pare del Marcel, un dels meus millors amics que ens va deixar fa més d’una dècada (uff! quan hi penso encara m’emociono). Sense oblidar les seves filles, Antònia, Anna i Marta. Així que és obvi que, tot i previsible, la seva desaparició m’ha afectat. El vaig veure per darrer cop per Escaldes, crec que anava amb el seu fill Gerard, i vam estar parlant una estoneta, se’l veia cansat, però era el de sempre.
La gent el coneixia per Escoda o Doctor Escoda, i tot i que es deia Josep, els amics del seu poble o els que el coneixien des dels inicis li deien Marcel.
Ja s’ha dit molt sobre la seva faceta de metge pioner a les pistes i al Pas de la Casa. Quina hagués estat l’atenció primària durant els anys 70 i 80 al Pas de la Casa si el Doctor Escoda no hagués existit? Segurament hi hagués hagut una solució per a l’atenció primària, però dubto que hagués tingut el toc de proximitat i compromís que li va donar el Dr. Escoda.
Ell no va començar al Pas, quan va arribar va anar a treballar amb un altre pioner, el Dr. Vilanova, i feia parts, i algunes feines que no volien els altres com visites a domicilis o als càmpings durant l’estiu. Feines bastant diferents de l’atenció als accidentats de les pistes d’esquí. Fa ben poc, no crec que faci més de tres anys, encara estava al peu del canó, la meva filla em comenta que recorda perfectament totes les vegades que s’ha visitat amb el Dr. Escoda, i d’això no fa massa temps.
Li agradava explicar anècdotes de quan jugava a futbol o de quan portava camions, o d’un accident que havia tingut amb el cotxe. Li encantava conduir, recordo que quan jo estudiava a França amb els seus fills, sempre explicava que portar o anar a visitar els seus fills a Villar de Lans, prop de Grenoble, no li costava gens, ans el contrari, per ell era un plaer conduir quilòmetres i quilòmetres. El seu fill Bernat em deia que “el seu pare era transportista, de molt jove ja conduïa camions, i sempre li va agradar conduir el que fos (moto, camió cotxe), sempre esperàvem que nevés amb impaciència i que ens portés a passejar pel port”. Explicava les anècdotes, a vegades ja les havies sentit, però encara que les sabessis mai es feia pesat tornar-les a escoltar.
Però, tot i que ho comentava poc, la mort del seu fill Marcel el va marcar. No ho deia massa, però quan tenia l’oportunitat de parlar amb ell, i sempre que el trobava era una estoneta llarga, em treia algun comentari, suposo que jo li feia pensar en el seu fill, ja que érem molt amics. Sempre ho va portar a dins, es notava.
També era un home de conviccions fermes, comunista de tota la vida, mai va renunciar a les seves conviccions. Ell no practicava cap religió, així que no crec que cregués ni en cels ni en paradisos. Però és afortunat perquè tindrà una cosa millor, costarà que la gent l’oblidi! Milers de pacients, la gent del Pas, la gent que ha viscut el Port d’Envalira com una segona casa, el personal de SAETDE... És molt millor estar en la memòria de tanta gent que estar en paradisos imaginaris. Vas ser molt gran, Dr. Escoda! I per mi era com una mena de tiet amb qui sempre m’agradava petar la xerrada!
