Èpica

Per animar la tropa, res com el discurs d’Enric V abans de la batalla d’Agincourt. Fan com sóc de l’èpica, m’emocionen les paraules de Maximus Decimus Meridius disposat a venjar-se en aquesta vida o en la propera. La campanya d’Obama el 2008, amb l’eslògan 'Yes we can', presentava l’aleshores candidat a president dels Estats Units d’Amèrica com algú que no s’arronsaria i que seria capaç d’afrontar qualsevol repte per impossible que pogués semblar, no pas ell sol, sinó com a líder d’un “nosaltres” que significava tot un país. Val a dir que, segons explicaria més tard l’assessor David Axelrod, al presidenciable d’entrada la frase no li va fer el pes i va ser la seva dona que el va persuadir per no eliminar-la de l’anunci que estava gravant. Un consell encertat d’una Michelle Obama que ha estat lloada per les seves intervencions en aquesta darrera campanya. Molts han pensat, fins i tot, que hauria estat una millor candidata demòcrata.

Seguits des de la distància, els debats a la darrera campanya de les eleccions presidencials dels Estats Units han tingut molts ingredients de 'reality show' i poca èpica. És possible que als demòcrates els hagi faltat una nova sèrie d’Aaron Sorkin que inflamés els electors al seu favor. En qualsevol cas -qui sap si els ciutadans són avui més prosaics que fa vuit anys- els resultats són el que són. Aquests últims dies han sortit experts analistes de sota les pedres per explicar-los. Potser més que la victòria de Donald Trump, el que ens caldria entendre són els fracassos. No només el de Hillary Clinton. El Brexit també en va ser un i, sense una reflexió que s’allunyi dels tòpics, serà difícil preveure i evitar-ne de futurs.