Fantasmes

Ha passat un Halloween més. El moderat -per no dir escàs- grau de glamur que desprenen els nostradíssims panellets i les castanyes no té gran cosa a pelar contra l’imaginari infantil de la disfressa, les ‘xuxes’ i dels jocs de la por. Ens consolem pensant que la tradició de buidar carabasses i il·luminar-les per dins també és autòctona, però en el fons molts aguantem la respiració esperant veure en quin moment a algú se li acudirà començar a celebrar el dia d’Acció de Gràcies, amb el gall dindi i el partit de futbol americà. Però em fa l’efecte que la confluència estranya del nostre Tots Sants, producte del substrat semític-grecoromà-catòlic amb el seu equivalent, sorgit de l’imaginari celticogermànic no acaba de quallar, perquè no hi veig un terreny fàcil de confluència. Aquí ens han educat en el respecte a la mort, però també en han ensenyat a contenir-la dins d’uns límits, marcats pel dogma però també pel nostre caràcter col·lectiu. El més enllà hi és present, però ja ens el trobarem quan toqui. En canvi, els nòrdics han tingut menys reprimides les manifestacions sobrenaturals. Per exemple, cada cop que he anat a escriure a Irlanda, en un moment o en un altre, a l’hora de sopar han sortit les històries d’esperits, on tothom exposa la seva i la presenta a la comunitat com viscuda i perfectament real, i són rebudes sense cap mena d’escepticisme. Aquí els fantasmes els trobem al carrer, en plena llum de dia, o els veiem a la tele. Posats a triar, m’estimo més els fantasmes irlandesos, que són humits, trapelles, eteris i espanten més aviat poquet.