Opinió 04/09/2016

Gràcies inadaptats

Inadaptats a la indiferència, a la frivolitat i a l'egoisme, doneu-nos canya cada dia. I recordeu-nos que hem de demanar cada dia, cada setmana, que Andorra, que Espanya, que Europa aculli ràpid els refugiats com persones, sense excuses

i
Roser Porta
2 min

Escolto Oscar Camps a la ràdio, explica com n'és de dura la tornada a Badalona després d'un temps rescatant refugiats del Mediterrani, veient morts i desesperats. Ser testimoni directe de la tragèdia d'aquesta gent és duríssim, però també ho és, diu, adaptar-se de nou a la vida europea civilitzada. Al socorrista fundador de Proactiva Open Arms, que se’n va anar a rescatar gent amb els seus estalvis a la butxaca, li costa molt entendre com la nostra societat està preocupada per si guanyarà el Barça i per altres frivolitats egoistes mentre el drama amb majúscules és a tocar, mentre estem vivint episodis similars als camps de concentració de la Segona Guerra Mundial, tancaments de fronteres inhumans, silencis còmplices i indiferències que maten.

Segueixo al Facebook Isidre Escorihuela de Voluntaris Independents, que després d'una estada en un camp de refugiats a Grècia s'indigna amb la societat adormida que troba a la seva tornada. Llença un toc d'atenció -respectuós, amable- als columnistes que ignoren notícies com la preparació d'una llei a Andorra per acollir refugiats. Llegeixo com recorda que Andorra ha tingut un cap de govern fill d'un refugiat de la guerra civil espanyola, com insisteix en que el país no és gens aliè al tema dels refugiats. No entén com podem viure aliens al drama en majúscules que tenim a ben pocs quilòmetres. Penso que seria un bon columnista setmanal als mitjans.

Llegeixo ‘Nit a Filippiada' un article d’un jove voluntari als camps, Bernat Lavaquiol. És una crònica aparentment petita i senzilla que es torna un testimoni colpidor, humà, molt il·lustratiu de com aquests refugiats tenen moltíssim en comú amb nosaltres.

Parlo amb Carla Riestra, que fa poc que ha arribat de Bolívia on treballa fa anys amb Cooperand. M’explica que aquest estiu una voluntària de Cooperand es negava a tornar a Europa, on l'espera una brillant estada universitària Erasmus en una ciutat fantàstica perquè es resistia a deixar tanta feina per fer amb nens i adolescents en aquell país sudamericà. Es sublevava davant de la seva vida còmoda.

Tots aquests inadaptats -ni que sigui temporalment- a la civilitzada Europa són el nostre toc d'alerta. No us adapteu mai del tot. No abaixeu la guàrdia mentre ens preguntem quan dura l'efecte trasbalsador de les fotos dels nens ofegats, dels nens ferits a l’ambulància a Alep, quan dura l’efecte d’un telenotícies. Quan ens preguntem que més podem fer a part de donar fons a Metges sense Fronteres, a Proactiva Open Arms, a Voluntaris Independents i a tots els que treballen sobre el terreny. Quan ens demanem fins a quin punt tenim força, fins a quin punt podem pressionar més enllà de les paraules benintencionades. Quan ens debatem entre la ingenuïtat i la impotència, quan pequem d'indiferència argumentat que sempre hi ha hagut drames, refugiats i guerres.

Inadaptats a la indiferència, a la frivolitat i a l'egoisme, doneu-nos canya cada dia. I recordeu-nos que hem de demanar cada dia, cada setmana, que Andorra, que Espanya, que Europa aculli ràpid els refugiats com persones, sense excuses.

stats