Opinió 02/04/2017

Ni mica de gràcia

Amb la desaparició de l'acudit de Planellas, ja no queda cap espai per a l'acudit gràfic als diaris d'Andorra

i
Roser Porta
2 min

Fa uns mesos que gira per les escoles una exposició titulada ‘Cartooning for peace / Dessins pour la paix’. És una iniciativa ideada per Kofi Annan -quan era secretari general de les Nacions Unides- i per Plantu -dibuixant gràfic del diari ‘Le Monde’. ‘Cartooning for peace’ és un acostament als drets humans i a la pau a partir dels acudits gràfics publicats a la premsa de tot el món. Hi ha humoristes procedents de l'àmbit cristià, jueu i musulmà i que pensen que cal lluitar contra l'integrisme i la intolerància.

La mostra parla de la censura, es pregunta si es pot riure de tot, analitza la relació entre religió i acudits gràfics, el racisme, el paper d'internet, entre altres temes que generen molts debats i molts interrogants.

Interrogants com el que es dibuixa en veure la sobtada desaparició dels excel·lents acudits de Jordi Planellas a ‘El Periòdic d'Andorra’.

Després de l'eliminació de l'acudit de Planellas, ja no queda cap espai per a l'acudit gràfic als diaris d'Andorra. Ni un en paper i, si no m'equivoco, cap mitjà digital incorpora una anàlisi, un apunt de l'actualitat passat per l'humor gràfic. Ja no queda ni una mica de gràcia?

L'humor no significa només una estona de plaer, una espurna d'optimisme, sinó que significa distància i capacitat per analitzar la realitat, la societat, els problemes, els conflictes. L'humor -sigui ironia, sàtira, paròdia, caricatura o absurd- és el mirall que ens retorna els nostres defectes, les nostres misèries, les nostres característiques com a societat i, potser, ens encén la llum de la crítica i de l'autocrítica, de la indignació, de la reflexió en definitiva.

L'humor és proporcional al nivell d'intel·ligència de qui el fa i de qui el rep i és, a més, la millor eina per a la supervivència. Sense una mirada irònica de tant en tant, sense una broma, com es pot suportar la grisor quotidiana, la incoherència, la injustícia i la burocràcia mental?

Riure ha estat perillós en molts moments de la història. A ‘El nom de la rosa’ d'Umberto Eco els monjos arribaven a matar per aconseguir amagar la ‘Poètica’, en la qual Aristòtil parla del poder de l'humor. Riure fa desaparèixer la por, explicava el 'venerable Jordi' al final de la pel·lícula, la conclusió era clara: la gent no ha de riure, no convé.

stats