Opinió 03/01/2017

Olor a fred

"Seguiu rebentant totes les fronteres i tanques racistes d’aquest món. Un rei antimonàrquic i fart d’aquesta Europa opressora. Amb amor, Gaspar"

4 min

És la cinquena nit de l’any i la Rayan i els seus pares han marxat d’un dels camps de refugiats pròxims a Tessalònica per intentar per enèsim cop travessar la frontera amb Macedònia. Mai els ha sortit bé però saben que les conseqüències no poden ser pitjors que tot el camí que ja han recorregut. Ja fa uns mesos que són a Grècia i després de travessar el mar i arribar a Idomeni, el van portar a un camp militar.

El germà gran, l’Ahmed, sempre va primer. Camina uns quilòmetres endavant per assegurar-se de què la seva família segueix el camí correcte. També s’ha anomenat el vigia del grup i malgrat haver dormit poc els últims dies, els seus sentits estan més afinats que mai. Està a pocs centenars de metres de la frontera i quan la resta de familiars arribin al bosc on els espera, podran descansar esperant l’hora més fosca per sortir al descampat que els separa de Macedònia.

L’Ahmed va formar part diverses vegades del grup de gent que van intentar passar la frontera quan eren a Idomeni. Mai va acabar de travessar-la perquè havia promès al seu pare que ho farien tots junts o ningú. Malgrat que el pare li havia repetit milers de cops que marxés, que arribés a Alemanya i iniciés els maratonians esforços per treure’ls d’allà, l’Ahmed no s’atrevia a fer-ho. No els volia deixar sols.

Quan la Rayan i els pares arriben on els espera l’Ahmed, ell diu que aquesta nit l’olor a fred és especialment intensa. No vigilaran massa i a més és una nit màgica per ells, si no ho aconseguim avui potser ja no podrem fer-ho mai, pensa. Malgrat les seves esperances, veuen de lluny els fars d’un cotxe, és un dels quals fa la ronda periòdicament. A l’estiu anaven caminant o a cavall, ara ja no s’atreveixen i a pesar que el soroll del motor pot donar opcions als qui intenten escapar-ne, un cotxe és molt ràpid i poques opcions hi ha per desfer-se’n.

A mesura que passen les hores, l’hora de sortir de la seguretat que ofereixen els arbres del bosc s’aproxima. Just abans d’acabar de recollir-ho tot i preparar-se per seguir caminant, la Rayan avisa la seva mare estirant-li la jaqueta. No pot parlar ni deixar de mirar amb uns ulls grossos com taronges tres figures que s’aproximen a la tanca. Són tres camells amb unes alforges enormes carregades de regals.

No semblen tenir por ni pressa per travessar la frontera i de fet, quan el cotxe torna a passar per on són ells, saluden als dos policies. Aquests paren i baixen del cotxe. Deixen els fusells a dins i els ofereixen una mica del líquid que porten dins d’un termo amb un somriure a la cara. Al cap d’una estona, els tres genets els diuen alguna cosa als dos policies i aquests marxen. Segueixen la ronda.

Dos dels genets s’entretenen uns minuts més mentre asseguren els regals perquè no caiguin amb el vaivé poc elegant del caminar dels camells. El tercer se n’ha anat uns metres més enllà. El criden i torna amb el pols una mica accelerat però sense respondre cap pregunta de què feia s’enfila damunt de la seva muntura i agafa la davantera als altres.

La Rayan, l’Ahmed i els seus pares no saben què dir. Han observat l’escena garratibats però sense moure’s un sol mil·límetre d’on eren. Estan al·lucinant que malgrat ser dos homes amb barba llarga i els cabells despentinats i un tercer negre i amb cara cansada, no només no els hagin reduït i carregat de mala manera al cotxe, sinó que els han ofert cafè i els han deixat passar. Estaven massa a prop i qualsevol soroll produït pel pes del cos sobre la neu o el d’una branca trencada, hauria alertat els policies.

No diuen res però de cop l’Ahmed, recuperant el control de la situació, els indica per signes que han de començar a caminar aprofitant que els policies tardaran a tornar a passar per aquesta zona de la tanca. Ell recorda que fa mesos hi havia un petit forat en aquest tros, prou petit perquè la policia no s’hi fixés però alhora prou gros per fer-lo suficientment gran per poder-hi passar d’un en un.

Els quatre caminen tot el de pressa que els permet anar ajupits per no ser detectats i al cap d’uns minuts eterns, l’Ahmed descobreix que no hi ha cap forat. No poden passar. Està a punt de dir-los als seus pares que han de tornar al camp abans que els enxampin els dos policies que feien la ronda. La Rayan, però, sense avisar ningú, s’allunya de la seva família i camina uns metres més avall. El pare i l’Ahmed no se n’adonen perquè estan discutint per signes que han de fer, però la mare, quan veu que marxa, corre a perseguir-la. La motxilla que porta no li permet enxampar-la fins que la Rayan no para de caminar.

La mare està a punt d’estirar-la del braç per tornar però la seva filla li senyala un forat a la tanca. Al costat de l’obertura, prou gran perquè hi passin d’un en un sense haver d’utilitzar les tenalles, hi ha un sobre. El pare i l’Ahmed arriben de cop esverats però en veure el forat es queden de pedra. El fill agafa el sobre i l’obre, és el que sap llegir millor l’anglès i els tradueix el contingut.

“Seguiu rebentant totes les fronteres i tanques racistes d’aquest món. Un rei antimonàrquic i fart d’aquesta Europa opressora. Amb amor, Gaspar".

stats