Opinió 30/05/2017

Pàrquing pirata

Aparcar en algunes zones cèntriques del país s’ha convertit en una autèntica aventura que, algunes vegades, pot tenir un final sorprenent

i
Bru Noya
2 min

En aplicació d’una andorrana teoria espai-temps, tot el que està a més de dos minuts caminant del nostre cotxe està lluny. Per tant, cal acostar-se el màxim possible a l’objectiu malgrat que, entre la resta de cotxes, els contenidors de runa, d’escombreries i de reciclatge, les places de motos i les de càrrega i descàrrega molt sovint és tasca de titans.

Comptem amb que els nostres cotxes estan fets d’un material altament flexible i que amb un copet al de davant i un al de darrere, en una mena de ‘ménage à trois’ automobilístic, podem aparcar. Sempre i quan no ens vulguem posar on hi cap un smart i tu hi vas amb el teu monovolum sense por. El ‘jo crec que entra’ és una frase que ha provocat molts bonys a la carrosseria i moltes discussions de parella.

A vegades tenim l’inestimable ajut d’algun jubilat que ens dona instruccions de com aparcar. Són aquells que sempre havien somiat amb tenir un ‘walkie-talkie’, una armilla reflectant, uns cascos a les orelles i unes barretes lluminoses per aparcar un avió a l’aeroport de Londres-Heathrow, si no hi ha cap pana informàtica, però que s’han de conformar amb ser voluntaris a la vorera d’alguna travessera del carrer Bonaventura Riberaygua d’Andorra la Vella.

Sempre queda el recurs de posar els quatre intermitents com succeeix amb els vehicles estacionats al carril esquerra de l’avinguda del Pessebre d’Escaldes-Engordany o tenir molta paciència per trobar un lloc a l’epicentre de la ciclogènesi explosiva de l’aparcament que és Prada Motxilla, a la capital. Ho vaig aconseguir un dia a dos quarts de nou del matí, que era l’hora en què, segons el senyal, ho podia fer. En tornar hi havia quatre cons però no el meu cotxe.

Fetes les al·legacions oportunes, recursos administratius i tota la paperassa he hagut pagar 100 euros de sanció i de grua. Em van atendre molt amablement, no em va caldre fer l’abonament amb barriques de rom, ni em va atendre ningú amb un tall tapat, un garfi a la mà i una bandera Jolly Roger amb un cap de mort i unes tíbies. Sortint volia anar al cinema a veure ‘Piratas del Caribe: la venganza de Salazar’ però tenia la sensació que ja l’havia vist.

stats