Reactivació econòmica: quan?

Probablement una bona part de la població encara avui es pregunta quan arribarà la tant anhelada reactivació econòmica, aquella que vàrem dissenyar fa uns anys sobre la base d’un importantíssim procés de transformació i adaptació a les exigències que ens arribaven des d’organismes internacionals.

La recent enquesta del CRES evidencia que una bona part de la població no percep encara la millora tot i que se’ns diu que la majoria de sectors de la nostra economia (excepte la construcció) apunten a un tímid creixement. De fet, un es pregunta què ha canviat?

Senzillament, els nostres veïns, particularment Espanya, està encapçalant la recuperació econòmica de la Unió Europea i una part seva població, motivada per l’estratègia de promoció turística desenvolupada pel nostre Govern, ha retornat a Andorra i això ha millorat les xifres de consum en aquest concret sector del turisme. La millora no és pas notòria ni molt menys, però més d’un ha salvat els mobles quan fa poc temps ho veia tot molt més negre i sense una clara perspectiva de progrés.

La següent pregunta que un es fa és si la pretesa reactivació econòmica, derivada del procés d’obertura i la conseqüent diversificació, havia de servir per parar el cop i aturar la caiguda o per crear els mecanismes de creixement sostingut en el temps que alhora asseguressin la millora de la capacitat adquisitiva de la nostra ciutadania, del benestar de les nostres famílies en definitiva.

Si és cert, hem impulsat canvis per calmar les pressions internacionals, i ho hem fet bé i amb solvència però, i el model intern de país, on convivim uns i altres cada dia? On són els canvis estructurals que han de servir per construir un model sostenible a llarg termini i superar amb solvència tots aquells aspectes que avui han esdevingut caducs?

Seguim sense flexibilitzar les modalitats de contractació i sense disposar d’un sistema regulador de les necessitats de força de treball provinent de la immigració prou flexible, àgil i eficaç. Seguim igualment sense reforma del codi de relacions laborals i sense lleis sindical ni patronal. Seguim sense més solucions en l’àmbit de la seguretat social que no sigui implementar un increment de dos punts a la cotització, sense millores ni en la branca general ni en la de jubilació que permetin tenir un mínim de tranquil·litat pensant en el futur de les nostres pensions. Seguim sense reformar la Llei de la Funció Pública que hauria de permetre racionalitzar i optimitzar el gran aparell administratiu de l’Estat, avui mancat de la flexibilitat necessària per posat al servei del ciutadà un model més àgil i eficaç.

Seguim sense una perspectiva clara de cóm resoldre el problema del espai aeri tant a nivell de marc legal, com d’infraestructures com heliports i aeroports, que per cert, limiten considerablement les possibilitats de captació de cert turisme d’alt poder adquisitiu i d’empreses de referència per les quals els mitjans de comunicació aèria són fonamentals. Però és clar, tampoc hem fet un desenvolupament d’un branding d’Estat que ens permeti la implementació d’estratègies promocionals internacionals que ens donin la visibilitat que precisem per captar l’interès de tants i tants clients/inversors que es mouen pel món atents a les noves ofertes que arriben d’arreu. I un es pregunta per què crear aquests mecanismes si quan arribin a casa nostra quedaran en evidència les nostres mancances? Els turistes d’alt poder adquisitiu trobaran a faltar moltes les grans marques de referència en el comerç del luxe i les empreses capaces de mobilitzar importants grups d’executius i treballadors qualificats, es trobaran amb les conegudes dificultats a nivell de comunicacions i amb la rigidesa d’un sistema laboral i d’immigració que els farà buscar fortuna en altres indrets del món.

Resulta obvi perquè no s’aprecien canvis significatius a la nostra economia. A les nostres mans estava crear un model de creixement que, salvant les evidents diferències, ens restituís als moments de glòria passats on vàrem saber posar el valor els nostres trets diferencials. Ara per ara sembla clar que ningú s’atreveix a donar el primer pas cap a la transformació real del nostre model de país. No dic que no sigui meritori el canvi del model econòmic i fiscal i la nostra estratègia per consolidar el model turístic i els sectors que deriven del mateix, però allò que resulta més difícil d’implementar i que potser desgasta políticament, no hi ha manera de què s’activi.

La incidència a la nostra economia de la petita recuperació de turistes i el seu consum no ha generat suficients guanys com per a transferir una part del èxit empresarial als abnegats treballadors adscrits als sectors de referència. Però és que amb el model actual difícilment millorarem la precarietat laboral que una part de la població denuncia.

Tampoc ens podem refiar de la inversió exterior que ens ha arribat els darrers quatre anys perquè malgrat la contundència de les xifres que en deriven: quasi 2.000 nous residents, amb una inversió que supera els 300 milions d’Euros, la incidència en el creixement de l’economia no ha esta prou significativa.

I no oblidem les conseqüències que un acord d’associació amb la U.E. tindrà per Andorra, sobretot si pensem, per exemple, en la incidència que té l’actual tractat d’unió duanera on l’excepció del tabac genera uns recursos a l’Estat que tard o d’hora es poden perdre. Cal ser previsors i anticipar-nos als danys col·laterals dels nous canvis que semblen inevitables a futur.

La conclusió doncs és prou evident: ni la recuperació del turisme ni la inversió exterior han contribuït suficientment a la reactivació de la nostra economia i tanmateix, els nous canvis que poden arribar en un futur ens poden fer entrar de nou en recessió si no ens anticipem. Per tant, hi ha quelcom a millorar i ara m’adreço als que tenen la responsabilitat de guiar al nostre país cap a la terra promesa, a una Andorra ferma, sòlida i pròspera. La solució té una doble vessant, una de caire nacional i una altra de projecció internacional.

A nivell nacional cal impulsar les reformes estructurals abans referides, amb valentia i fermesa, costi el que costi i pesi a qui pesi. La sostenibilitat a llarg termini del nostre model de país està en joc. Cal doncs un model estable en el temps dotat de la seguretat jurídica adient per a què des de fora ens vegin com una oportunitat. A nivell internacional, cal una redefinició del branding d’Estat que permeti posar en valor un model integral de país on oci, esport, lleure, cultura, salut, sostenibilitat, educació, negoci i inversió, es presentin com un tot al servei de tothom.