S’acosta la festivitat de Tots Sants i, un any més, la xarxa va plena de reivindicacions de la festa autòctona de la Castanyada enfront del Halloween importat de les pel·lícules nord-americanes. Una polèmica que no acabo de compartir perquè, al cap i a la fi, són diferents manifestacions d’una mateixa celebració. De fet, semblaria que la diada catòlica deriva de la tradició cèltica del Samhain: l’any nou que comença el 31 d’octubre coincidint amb el final de les collites i és el moment de recordar aquells que ja no hi són.
Tots Sants, per als catòlics, va seguit del Dia dels Difunts, el 2 de novembre. Així, si l’1 de novembre és el dia que els vius visiten els morts, l’endemà és el dia que els morts visiten els vius. Una creença que ha engendrat històries i llegendes com la que recull Bécquer a ‘El monte de las ánimas’. Quan era petita i encara no hi havia ningú a la meva ciutat que es posés una disfressa de bruixa o de vampir, la festa ja em semblava envoltada de misteri i la nit del 31 d’octubre era per explicar històries de por mentre menjàvem, a casa, castanyes, panellets i moniatos. Fins i tot havíem buidat carbasses i els havíem posat una espelma a dins, tal com el meu avi ens deia que havia fet tota la vida. Serà que l’intercanvi cultural ve de lluny…
En qualsevol cas, el que és indubtable és que Tots Sants, com totes les festes de guardar, ha anat prenent un aire comercial els últims anys i, tot i que conservem els ritus i la parafernàlia, no sempre en recordem el sentit. Si som qui som és per aquells que ens han precedit. Un cop l’any, com a mínim, que ens siguin presents a la memòria.
