Vagarejant

L’etimologia aplicada a la vida quotidiana és sempre una pràctica interessant. Ens diu moltes coses sobre aspectes insospitats de la vida: ‘to roam’, en anglès, significa “moure’s d’una banda a altra, vagarejar”. I ja és això: la caiguda de les absurdes traves econòmiques al ‘roaming’ telefònic a (gairebé) tot Europa farà més per la unitat del continent i la superació de fronteres que no pas el Tractat de Lisboa i centenars de directives comunitàries. Andorra, bé, gràcies. Com el poblet armoricà de l’Astèrix, continua resistint, sent un fet diferencial en una matèria especialment sensible a les butxaques, ja prou baquetejades, del personal.

Sí, ja sabem que és un fenomenal negoci per a les arques de la parapública (i per a les seves contrapartides veïnes) i que al turista i passavolant potser no li venia d’aquí quan a tot arreu et clavaven (llevat del cobriment de cor que li agafava quan li arribava una factura multimilionària per haver baixat la guàrdia en itinerància).

Però ara, l’excepcionalitat és un llast insuportable. A ningú no li ve de gust pagar quan, a d’altres llocs, no ho has de fer. Aquest és un axioma bàsic, una llei general tan forta com la de la gravitació universal. Algun dia, d’aquí a un cert temps, quan tot hagi canviat, ens en farem creus, com aquell dia en què es va prohibir fumar als bars i tothom se n’exclamava. Com era possible?