A la desesperada

No descobreixo la sopa d’all si dic que els advocats, perquè és la seva feina, busquen arguments de sota les pedres per defensar els interessos dels seus clients. Això és el que sens dubte ha fet el senyor Fernando Osuna, que representa un grup de militars, policies i guàrdies civils espanyols que van decidir presentar una demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans contra el límit a les seves pensions. Ara bé, que l’únic que pugui esgrimir en favor de la seva causa, després que la demanda no fos admesa a tràmit, sigui “la coneguda relació d’Andorra amb l’Estat espanyol i la seva dependència administrativa en diverses qüestions” per intentar recusar el jutge que els va tocar, l’andorrà Pere Pastor, demostra fins a quin punt el lletrat actua a la desesperada. Vaja, que potser els seus honoraris o una part d’ells depenien d’assolir una resolució satisfactòria per als seus clients. O simplement ho fa per punt d’honor. També hi ha la possibilitat, és clar, que s’ho cregui.

Això no vol dir que nosaltres, ciutadans que aquest cas ens el mirem des de fora, hàgim de caure en el seu joc. Si el senyor Osuna qüestiona, d’una tacada, la independència d’Andorra i la del seu jutge a Estrasburg, poca cosa podem fer més enllà de compadir-lo perquè en el seu moment no va ser capaç de trobar arguments jurídics que sustentessin la seva demanda. Que faci la seva feina tan bé com sàpiga i que presenti les al·legacions que cregui convenients. Una altra cosa, ben diferent, és que la realitat tingui una mínima coincidència amb els escrits de l’advocat.