Opinió 18/10/2016

La mirada

No m’agradaria que d’aquí a uns anys als llibres d’història s’expliqués la segona dècada dels 2000 com un genocidi evitable només obrint fronteres.

i
Pau Riera Dejuan
2 min

La mirada del noi quan veu el mapa i descobreix el punt on els han rescatat és l’antesala de la imatge de desolació que espera a la majoria de refugiats en arribar a la mitificada Europa. El documental ‘Astral’ que ha fet La Sexta és imprescindible. És necessària la mirada periodística que s’allunya del personalisme del presentador i que teixeix el discurs gràcies als herois de Proactiva Open Arms i als refugiats que salven de les urpes del Mediterrani. És vital la realitat colpidora que mostra aprofitant la condició de ser un dels programes més vistos i venerats del panorama televisiu espanyol. És transcendental la cura cinematogràfica i l’esforç periodístic que suposa un projecte així. Però sobretot és insubstituïble perquè, ja al final, obre la caixa de Pandora i fa la pregunta clau: “Què passarà ara amb aquesta gent?”.

Aquesta és la clau de volta i de fons del documental. És la llança punyent que va més enllà. Les ONG com Proactiva Open Arms, Metges Sense Fronteres i d’altres que salpen de port per recórrer la costa propera a Líbia per interceptar i rescatar les balses -al documental s’hi refereixen com ‘dinguis’- plenes de gom a gom, són una part imprescindible d’aquest engranatge. Alhora, però, són conscients que són una peça més dins del trencaclosques dels refugiats. Saben que quan els transfereixin a un vaixell dels guardacostes italians, aquests refugiats aniran directament a un Centre d’Internament d’Estrangers, i ja sabem quines condicions es troben en els CIE. La majoria de refugiats seran repatriats i hauran perdut temps, diners i familiars fent un camí que els retorna a la casella de sortida.

Podem seguir fent documentals i posar el crit al cel pel que han vist, veuen i veuran els centenars de milers de persones que es juguen la vida escapant de l’infern. Podem deixar els coberts sobre la taula quan al telenotícies ens mostren imatges colpidores de naufragis a la fossa comuna més gran d’Europa o d’inundacions als camps de refugiats de Grècia. Però fins que no pressionem les nostres institucions i la ciutadania no sigui un clam unit que forci obrir les fronteres, aquestes imatges no acabaran. No vull exposar dades de morts, aquestes també saturen i insensibilitzen, però cap refugiat és un número. Són vides, famílies i sobretot és un futur. No m’agradaria que d’aquí a uns anys als llibres d’història s’expliqués la segona dècada dels 2000 com un genocidi evitable només obrint fronteres.

stats