El sector diacrític

És estrany. La llengua catalana viu instal·lada en un plàcid ensopiment, entre la indiferència general de la majoria d'usuaris, la sorda hostilitat d'una minoria de detractors i la legítima preocupació per la seva salut d'uns quants defensors a ultrança. En aquest context general cal situar l'efervescent polèmica sobre els accents diacrítics, que ha activat una legió de criptofilòlegs desvagats. Tothom hi ha dit la seva. Un servidor, que n'ha estat i n'és usuari habitual, no té una opinió formada, més enllà de la trista constatació que tot el que he escrit fins ara portarà la marca indeleble de la seva antiguitat. Rellegiré escrits d'abans d'ahir i em semblaran prefabrians. Però he donat un vot de confiança als insignes filòlegs de l'Institut d'Estudis Catalans, que en saben moltíssim més que no pas jo, que només en sóc un humil artesà.

En qualsevol cas, la polèmica ha servit per despertar els adormits i situar, com passa un cop cada segle, a la llengua al centre del debat públic. Això està bé i no ens hauria de saber greu. Ara, que la publicació imminent de la nova gramàtica ens augura moments feliços. Atents a la nova reforma, que riu-te'n tu de la de don Guillem. Preparem l'aparell dialèctic, perquè diuen els rumors que han transcendit que es contemplarà la legitimació de dir les hores a la castellana manera. O sigui, que podrem dir les deu i mitja sense que el vell Pompeu es pugui remoure a la tomba. I per aquí sí que no hi passo.